Katya Adaui: “Pot ser que les veritables vacances siguin les que un està a casa llegint”

“No és el mateix ser un viatger que un turista, encara que cada vegada costi més de trobar les diferències”, reflexiona Katya Adaui (Lima, 1977) durant una de les seves visites a Barcelona. Dubte com se sent ella davant aquest desplaçament. “Segurament és una turista més, encara que jo vinc per feina”. Efectivament, ve a presentar Un nom per a la teva illa (Pàgines d'Escuma), el llibre de relats amb el qual va quedar finalista del guardó de narrativa breu Ribera del Duero i que arriba després de guanyar el Premi Nacional de Literatura del Perú el 2023.

L'afirmació que fa durant un menjar amb periodistes no és fútil. El seu llibre no només parla sobre això sinó que convida el lector a convertir-se en viatger i a allunyar-se del turisme de masses. “Jo crec que si se submergeix en aquests textos, ho aconseguirà”, es convenç l'autora peruana establerta a l'Argentina, que cada vegada és més conscient de com afecta el turisme a les ciutats. “Es converteixen en una cosa homogènia. Existeixen molts factors, però els creuers i els hotels de tot inclòs tenen molta culpa. Són dues de les coses que em produeixen més terror”.

Només vull anar a llocs on m'esperi un amic”

Si bé són temes que sovint ronden per la seva ment, tot va començar durant unes vacances de busseig. “Vaig pensar que veuria milers de peixos, però el fons marí estava devastat. Encara així, vaig continuar fins que algú em va cridar que m'apartés perquè havia de venir una llanxa que, per si fos poc, tenia el volum molt alt. Ni mar intacte ni silenci”, recorda decebuda. “Llavors vaig pensar que, potser, les veritables vacances són les que un és a casa llegint”.

Està en contra de viatjar? “No, clar que no. Però potser no he de conèixer-ho tot. Només vull anar a llocs on m'esperi un amic”. I sota aquella premissa va començar a escriure un total de set contes el patró dels quals, segons l'escriptora, “podrien simbolitzar el vol d'un avió. Els primers són d'enlairament, els centrals travessen una zona de turbulències i els finals permeten aterrar d'una forma calmada”. Això sí, tots ells tenen en un paisatge en comú, el de l'amistat i l'amor, a més d'una pregunta de rerefons: Com construïm cada dia el pont que uneix les illes que som?

Els creuers i els hotels de tot inclòs em produeixen terror”

Els protagonistes es dediquen a inventar les fronteres dels seus vincles i a celebrar-los, encara que, tal com avança Adaui, “també els traeixen, els anticipen i els confronten. D'una manera o una altra, sempre estan en trànsit, doncs desitgen viatjar cap a una cosa nova i ho fan amb sorpresa. Es podria dir que qualsevol semblança amb la realitat és una simple casualitat, però el cert és que no. La inspiració va arribar després de diversos episodis autobiogràfics de l'escolta. Són molt habituals les meves caceres d'escoltes. Parelles que discuteixen, nens amb els seus cometaris imprevisibles… tot comentari és susceptible d'acabar a les meves pàgines”.

Bé, “aquesta és una altra de les premisses primigènies”, admet. “La resta és espontània i apareix davant mi a mesura que transcorre el relat. Ni jo sé el final. Els diàlegs són el més important i desconfio plenament dels llibres que amb prou feines tenen, doncs són els que ens permeten provar la personalitat i porten el pes de la trama”.