Jordi Boixadós: “És millor la recança o el remordiment?”

Novel·lista, traductor, músic i actor, Jordi Boixadós (1958) aboca a la seva última novel·la, Donar-ho tot (La Campana), una història que “ni és autobiogràfica ni autoficció, tot i que és cert que hi ha moltes anècdotes personals perquè això em facilitava seguir el curs de la manera de pensar i intentar escriure tal com pensa el narrador”.

L’obra arrenca amb un home al voltant dels seixanta anys que viu aïllat en una casa perduda a Occitània, on la visita d’una dona el duu a fer un repàs exhaustiu de la seva vida, travessada per la seva poca iniciativa vital, un element que, explica l’autor, va ser una de les espurnes: “Volia construir dos personatges que tenen una manera d’enfocar la vida completament diferent: una és molt agosarada i ambiciosa i trepitjarà qui calgui, i l’altre no és gens ambiciós, té idees que no acaba de concretar, és un pusil·lànime, i la vida se l’emporta perquè no és capaç d’encarar-la. No sé què és millor, suposo que ser agosarat, però no ho saps mai”.

Lee también

Per l’escriptor, el narrador, de qui no en sabem el nom, “té unes reaccions que poden ser difícils de comprendre, em recordava alguna de les reaccions estranyes de personatges de les novel·les sueques –a més del suec, tradueix de l’anglès, francès i italià–. Tenen una altra mentalitat, i al final aquest personatge s’ explica ell mateix. En els primers anys de la meva joventut jo també em vaig deixar portar una mica i em faltava empenta, però en un moment determinat fas una sacsejada i decideixes que no pots continuar així, al contrari del personatge. Ara bé, al cap d’un temps d’escriure’l m’hi vaig començar a identificar, fins al punt que m’havia de recordar que jo no soc així”.

El seu protagonista, a més, està marcat per una paternitat que no pot exercir: “Una persona em va explicar que tenia una amant, casada, i s’havia quedat embarassada, i vaig pensar què faria si em passés a mi, en com reaccionaria. Tinc un fill de 44 anys, jo amb 23 anys ja era pare, i em va fer pensar que segurament ara ho faria bastant diferent. Es parla molt de maternitat, només faltaria, i de paternitat, en canvi, molt poc”.

“Els que teníem 17 anys i vam entrar a la universitat el dia que va morir Franco hem tingut molta sort”

Un tercer element que va disparar la novel·la va ser la salut mental, ja que hi ha un personatge amb problemes importants, “la típica persona que té una sensibilitat desbordant, però té problemes psiquiàtrics, que és molt creatiu però ho passa fatal”, diu Boixadós. “Tothom, directament o indirectament, ha tingut alguna experiència relacionada amb la salut mental pròpia o d’algú altre –continua–. No fa gaires anys tot això s’amagava, però qui pateix no en té la culpa, és com si algú té la mala sola de tenir un problema de fetge o de cor. És evident que haver viscut aquests problemes de prop m’ha marcat, perquè hi ha tres novel·les seguides on apareix, tot i que aquí pren més importància, i també reflexiona sobre la sort que avui hi ha medicines gràcies a les quals els malalts poden tenir una vida normal”.

La novel·la està narrada en dos plans, d’una banda el present, i de l’altra el passat, especialment l’efervescència de la transició: “És que ho vaig viure. Els que teníem 17 anys i vam entrar a la universitat el dia que va morir Franco hem tingut molta sort, perquè ho vivíem com si allò no tingués aturador i com si el món fos meravellós i màgic, i en part encara ho conservem. No ens adonàvem de molts merders, perquè en qualsevol moment hauria pogut petar tot, només cal pensar en els crims d’Atocha, ETA, Puig Antich... Teníem una mica una mentalitat posthippy, i allò va ser una ebullició molt gran”.

Tot plegat li fa plantejar-se si hauria pogut tenir una altra vida, si hagués estat més decidit o s’hagués posat al capdavant del grup de música que tenia, també reivindica el segon de bord: “És una figura que forma part del lideratge, però no ho sembla, perquè sovint és a l’ombra. El narrador és lúcid, i en la seva reflexió té una recança molt gran. Però què és millor, una recança per no haver fet allò que hauries d’haver fet o el remordiment per haver fet alguna cosa perquè hi creies i després has fet mal a algú? Com a conseqüència d’això, hi ha la soledat, i de fet la seva gran decisió és trencar amb tot, encapsular-se i anar-se’n a viure lluny, on es reconstrueix”.

A més d’haver tingut un parell de grups d’adolescent i jove, Boixadós ha fet carrera com a cantautor, amb sis discos publicats –i actualment a la banda d’escriptors Malalletra–, “una passió que es va apagant i renaixent, però sempre torna”, explica. I a més hi ha el teatre, que té un paper a la novel·la i a la seva vida: “Ja fets els 50 anys, em vaig posar a estudiar interpretació, i ara soc a la companyia La Pèrfida. Gràcies al teatre he recuperat part d’una emocionalitat que tenia de jove, era hipersensible fins que vaig haver de posar el fre de mà per no fer-me mal. La vida se m’ha omplert de teatre”, assegura, conscient que “fa molt de temps que he descartat escriure pensant que he de vendre”.